Richard / Riocárd

Una vegada em van convidar a un podcast català per parlar dels «charnegos». Sembla que, sent filla d’andalusos, alguns es pensen que no pots ser una altra cosa. Els vaig dir que jo no sóc «charnega», que sóc catalana, que la meva família estava profundament agraïda a Catalunya —on van arribar sent molt pobres i van aconseguir progressar gràcies al seu esforç. Tant era així que el meu avi, de Màlaga, tenia la senyera penjada a casa seva; el meu pare, Guàrdia Civil, la duia a l’uniforme —i estudiava el B2 de català—, mentre que els meus pares havien vetllat perquè jo fos plenament escolaritzada en la immersió lingüística i els cau la baba quan parlo un català impecable. No els devia fer gràcia tot això, i mai no es va produir l’entrevista. Massa clixés sobre la immigració andalusa i els catalans, amb els primers sempre presentats com a suposats «marginats» i els segons com a burgesos malvats. Doncs, mira no: a la meva família li van donar una terra d’oportunitats i d’ascensor social, on ells i els seus fills també hi tenien cabuda.