El meu avi, de la Lliga, exiliat fugint de la FAI i tornat després amb dificultats per no ser afí al règim, va escriure al Gaziel l’abril del 1961 una carta de la qual conservo el esborrany i on deia: “L’única solució és la independència, com passa amb els matrimonis mal avinguts”. A la qual cosa en Gaziel va respondre amb una sèrie de notes. Tots els catalans som independentistes, encara que alguns no ho sàpiguen. Tanmateix, la bena dels ulls ens cau de ben petits, de més grans, o potser mai. Justificar el fet de tenir una identitat nacional dual és, al meu entendre, una bestiesa reservada a les nacions derrotades, perquè els seus membres acaben creient que, acceptant el relat del vencedor, aquest serà misericordiós amb ells i els tractarà com a iguals. Això no ha passat mai, no passa i no passarà. Els guanyadors sempre volen que renunciïs al que ets, perquè els recorda que no ets com ells i que són els responsables que no te’ls estimis com voldrien; per això apareix l’ “a por ellos” sempre que algú es mou per recobrar la llibertat. La meva bena va caure fa tants anys que ja la podríem exposar en un museu i, encara que he de reconèixer que després de tantes militàncies, tant de temps i tants diners esmerçats no ens n’hem sortit fins ara, no penso baixar del burro; més aviat continuo convidant tothom que puc a pujar-hi. Tinc el convenciment que la independència, a banda de justa o injusta, històricament justificable o no, és la millor solució per Catalunya i per Espanya. Espanya està condemnada a construir els seus mecanismes de poder de tal manera que puguin reprimir legalment qui se surti del discurs nacional, per sobre de règims i sistemes de governança, a fi d’impedir el dret d’autodeterminació dels pobles; la qual cosa permet que aquest monstre de la justícia ad personam, de la revenja financera, normativa o impositiva, pugui posar-se en marxa contra qualsevol dels seus ciutadans —si només ho fos, per escrit, en contra de determinades minories nacionals estaríem parlant d’una altra cosa— i això darrer afecta qualsevol espanyol que es trobi en posició d’enfrontar-se als que mouen els fils del règim de torn, sigui monàrquic, dictatorial o republicà. Mai dic “puta Espanya” perquè trobo que l’insult ens entorpeix el raonament, la ira és mala amiga de la proposta, de la solució o de l’avaluació de la realitat. A més a més, no tinc per què ofendre els amics que tinc a l’altiplà només per ofendre’ls, no té cap mena de sentit. Si els retrec quelcom és el seu silenci quan la policia cridava “que nos dejen actuar” o “a por ellos”. No perquè en fossin subjectes actius —molts són gent enraonada— sinó perquè van actuar com els alumnes de la classe que miren i no fan res quan el bully rebenta la cara al raret que li planta cara perquè no vol passar pel tubo. No contents amb haver mirat cap a una altra banda, molts van acabar explicant-se que ens ho havíem buscat, que si la minifaldilla indepe, que si ens vestíem com putes, en aquell mecanisme tan humà de convertir la pròpia covardia en una justificació moral a posteriori. Aquella covardia i aquella manca d’empatia és el que els puc retreure; insultar no du enlloc. I això em fa defensar la idea de “ni oblit ni perdó”, no en el sentit de viure instal·lat en la rancúnia, sinó en el de no acceptar que la normalització consisteixi a fer veure que no va passar res. De la mateixa manera que no em sento en la necessitat d’insultar genèricament els espanyols, o caricaturitzar-los, o menysprear-los, res em farà moure ni un mil·límetre del convenciment que cal partir peres i que cadascú faci el que cregui convenient amb el seu país. No tinc cap possibilitat d’oblidar, ni d’acceptar que la reconciliació exigeixi esborrar les responsabilitats del que va passar, ni de ser pacificat, que no ho estic malgrat els pactes vergonyosos dels partits autonomistes, la insistència dels mitjans de comunicació, les enquestes, les audiències de la Roja o les “boles negres” republicanes. Ni ERC ni Junts, ni mercat del peix, ni carro del peix, ni peix al cove. Tot això parteix d’acceptar, precisament, que la nostra pertinença a Espanya és el marc natural dins del qual hem de negociar una llei més, un càrrec més, una competència més o una reforma més, quan ells mateixos ens recorden constantment quin és el marc real: “¿Qué pone en tu DNI?”, “eres español y morirás español”, “Cataluña es España”. No hi ha legislació a negociar, ni càrrec al qual aspirar, ni reforma sobre la qual influir que resolgui això, perquè portem tant de temps fent pedagogia i tractant de fer-los canviar, de convèncer-los que Espanya hauria de ser una altra cosa, com dies fa que un català —el darrer va ser Pi i Margall el 1873— no presideix el Consell de Ministres: exactament avui fa 55.970 dies. Ni Front d’Aragó ni Terç de la Mare de Déu de Montserrat, perquè ja vam fer l’any 36 aquesta cosa tan nostra d’acabar posant catalans en bàndols espanyols enfrontats entre ells, i mireu quines conseqüències. I és precisament per això que votaré Alhora, no perquè pensi que la independència es farà al Congreso ni perquè cregui que Madrid ens hagi de resoldre res, sinó perquè vull que, també allà, quedi constància que això no s’ha acabat, que no tots els catalans estem pacificats i que encara n’hi ha que considerem vigent el conflicte polític que l’Estat voldria donar per liquidat. Farem el que sigui necessari i estigui al nostre abast, amb les eines que tinguem en cada moment —fins i tot presentar-nos davant dels espanyols al seu propi parlament per recordar-los-ho— fins que els catalans puguem decidir i exercir el nostre futur, des de Catalunya, sense demanar permís a ningú, i Espanya pugui, finalment, dedicar-se a fer la seva a casa seva.