És curiós com, passejant per moltes ciutats, pots observar que algunes escoles públiques semblen presons, mentre moltes escoles privades semblen miniuniversitats. I molts pares i mares acaben triant escola per les instal·lacions, pels idiomes, pels contactes o per les oportunitats futures que allò pot donar als seus fills. I és comprensible. Però, des de la psicologia, hi ha una pregunta encara més important: com se sentirà aquest nen o aquesta nena dins d’aquell lloc durant anys? Perquè l’educació no és només el que s’aprèn. També és el que es respira. És la mirada dels adults. És si et sents vist o invisible. És si tens por d’equivocar-te o et deixen créixer. És si et comparen constantment o et fan sentir valuós tal com ets. Hi ha escoles amb grans instal·lacions i poca ànima. I escoles senzilles on un infant se sent segur, respectat, escoltat i estimulat. I això també educa. Potser és el que més educa. Perquè els nens no recordaran tant les parets o els edificis. Recordaran com se sentien cada matí quan entraven per aquella porta. 🤍