Quan sentiu dir que l’exministre Cristóbal Montoro, des del Ministeri d’Hisenda, feia passar per caixa a empresaris a canvi de tractes de favor, no us quedeu amb en Montoro. No caigueu en el parany. El sistema té una habilitat refinada per blindar-se a si mateix assenyalant un sol culpable, convertint-lo en cap de turc i salvant la resta del mecanisme. Perquè aquest esquema de tràfic d’influències pogués funcionar, calia molt més que la voluntat d’un ministre: calia la passivitat —i en molts casos la complicitat— del propi sistema. Parlem de funcionaris, policies, polítics, jutges, fiscals... Tots sabien, molts callaven, alguns ajudaven. El periodista d’ABC que va destapar el cas —gràcies a la pista d’un empresari i a la seva decisió valenta d’estirar del fil (prengueu-ne nota, periolistos nostrats)— va pagar car la seva gosadia: va ser investigat i inspeccionat des del 2017 fins a l’extenuació. Fiscals implicats en la causa van ser apartats, i el seu nom, difamat i amenaçat. No per Montoro directament, sinó per tot un entramat administratiu, funcionarial, polític i mediàtic que actua com a mur de protecció de qualsevol que ostenti el poder, sempre que aquest poder sigui útil al sistema. El problema, doncs, no és Montoro, ni els Montoros que vindran. El problema és la claveguera sistèmica, putrefacta, que ho permet, que ho protegeix quan esclata i que només actua quan cal sacrificar algú perquè sembli que es fa neteja. Mentrestant, aquest mateix sistema promou una societat on tothom és empès cap a la corrupció —o com a mínim cap a la seva normalització— per poder seguir robant sense resistències. I aquí, no passa res.