RODALIES: EL GIMNÀS EMOCIONAL QUE NO HE DEMANAT. Abans només havia d’agafar un tren per anar a treballar. Bé, «només» és una manera de parlar. Vinc del corredor Sud, on els retards, les incidències i les cancel·lacions formen part del paisatge, com el mar i la humiliació col·lectiva. Una ja surt de casa amb la resignació d’una vídua victoriana i l’esperança de qui encara no ha consultat el Transporta’m. Però l’empresa m’ha canviat d’ubicació i ara, a les merdes habituals, hi he d’afegir transbordaments i connexions impossibles. Rodalies ja no em gestiona només el transport: em gestiona l’angoixa i el cortisol. Avui he agafat el tren de les 5.56 h a Tarragona per entrar a treballar a les 9.00 h. (No vaig a treballar: participo en una expedició científica per descobrir quantes hores de vida podem sacrificar per arribar puntuals.) El tren anava amb retard i a Vilanova tenia DOS MINUTS per fer transbordament. Com vaig coixa, impossible, quina sorpresa, tirem cap a Sants on m’he trobat un R2 Sud cap a Sant Vicenç de Calders cancel·lat i un servei que ja va tensionat, què millor que eliminar un tren i convertir el següent en una llauna de sardines? que el següent anava a petar! Les fotos ho diuen tot, no son una instal·lació artística titulada La dignitat en hora punta. És gent que va a treballar i que arribarà suada i fins els ous, i després encara et diuen: «Deixa el cotxe i agafa el transport públic». PERÒ SI JA L’AGAFO, CRIATURA! Estic tan compromesa amb la sostenibilitat que veig més sovint l’interior dels trens que el meu propi sofà. Només em falta plantar un arbre a l’andana de Sants i esperar que, entre les arrels i les incidències, algun dia hi creixi un tren puntual. Abans ja patia les incidències del corredor Sud, però només havia de fer un trajecte. Ara qualsevol retard pot desencadenar un thriller ferroviari. I començo a sospitar que, per entrar a les nou, hauré d’agafar cada dia el primer tren de Tarragona, el de les 5.56 h. Dues hores i cinquanta-quatre minuts per anar a treballar. Una jornada laboral abans de la jornada laboral. El capitalisme, ara amb megafonia. He arribat puntual, suada i amb cara d’haver negociat amb el destí, tres andanes i una cancel·lació. AIXÒ NO ÉS PUNTUALITAT. ÉS SUPERVIVÈNCIA AMB FITXATGE. El transport públic és un servei essencial, no un favor. No som peces de Tetris que es puguin encabir al tren següent. Volem trens que funcionin, connexions realistes, accessibilitat i alternatives quan hi ha incidències. La mobilitat sostenible no pot consistir a deixar-hi la salut mental per arribar a la feina. Demà tornaré a posar el despertador. Perquè jo puc estar cansada, el tren pot anar tard i el servei pot cancel·lar-se, però a les nou he de ser a la feina. RODALIES, TU TENS INCIDÈNCIES. NOSALTRES TENIM UNA VIDA. Si heu rigut, perfecte. Si després us han vingut ganes de plorar, també. És el servei complet i a mi encara em queda tornar.

T’aixeques al matí, mires el mòbil i veus que el teu tren encara no ha sortit d’origen. Avui tens una reunió i ja saps que no hi arribes. Et mous per casa amb ansietat, et vesteixes, agafes la maleta i escrius al grup de WhatsApp amb desesperació. Per sort, hi ha gent que t’entén, fins i tot a les sis del matí. Finalment, decideixes no agafar el tren, perquè tens por que la situació encara empitjori. Per sort, jo ting l’opció d’agafar l’autobús, tarda una mica més, però almenys saps a quina hora arribaràs… I tot això abans de prendre’t el cafè! No hauria de ser normal començar el dia així.