DEP 😥 Fa unes quantes setmanes que es va morir Károly Morvay (autor del diccionari hongarès-català que parlava una desena de llengua com el basc...), un gran català d’origen hongarès, eminent filòleg i espòs de Daniela Grau, militant activa i incansable per la llengua, la cultura i la nació catalanes. Una dona amb qui sempre pots comptar i que no té mai un no per resposta, un autèntic pilar comunitari. Daniela Grau i la seua filla Magda van voler posar una esquela recordant el seu marit i fent saber la pèrdua als amics i a la comunitat local. És un d’aquells costums immemorials que tenim els humans: explicar que els nostres éssers estimats han deixat el món i demanar, implícitament, un record per ells. Totes dues es van adreçar, doncs, al diari local –en aquest cas, L’indépendant– amb la voluntat de sufragar una d’aquelles esqueles que fa anys eren tan habituals a la premsa i que avui encara en alguns casos i en alguns diaris mantenen una funció pràctica. Òbviament, l’esquela era en català i ací és on va arribar la sorpresa. El director del diari els va comunicar que això no podia ser, que l’esquela no es podia publicar en català, llevat que anàs acompanyada de “una versió completa i fidel en francès” –versió que, com us podeu imaginar, doblava també automàticament el pressupost. Per correu electrònic, el director de L’indépendant fins i tot es va atrevir a invocar la llei Toubon del 1994 –aquella llei que els nacionalistes francesos van aprovar per combatre l’anglès– com a teòric argument que havia de justificar la seua inhumanitat. I parle d’inhumanitat perquè estic segur que el senyor director de L’indépendant és un francès molt francès, de manera que supose que deu recordar perfectament aquella explicació tan clarivident de Georges Bernanos, que diu que la pitjor inhumanitat és aquella que s’amaga rere la burocràcia, tot invocant una llei. Cap a ell, com a director i com a persona, el meu rebuig professional i ciutadà. En vista de la situació, de manera digna i coherent amb la seua llarga trajectòria, Daniela Grau i Magda Morvay Grau van decidir que no publicarien l’anunci de la mort del seu estimat Károly si havien de doblegar-se i escriure’l en la llengua que els ha perseguit tota la vida, que ha impedit i entrebancat constantment la seua realitat de catalans. Ho han explicat en una nota que han fet pública: “Com a defensors de l’oficialitat del català, llengua de la nostra nació mil·lenària, no podem passar de cop i volta per defensors d’un bilingüisme que, a més a més, cal pagar-se, quan en altres estats europeus el català és oficial o cooficial!” Vet ací, doncs, aquesta lamentable història, una més en el dia a dia del nostre país: ni després de mort et deixen en pau els gendarmes de la uniformitat lingüística, els policies –en aquest cas disfressats de periodista– de l’imperialisme més extremista i cruel. Per a la Daniela i la Magda, el meu condol –que estic molt cert que serà també el de la gran majoria de lectors i subscriptors d’aquest diari. I per a Károly Morvay, el meu agraïment etern i la promesa que no descansarem mai en el combat per la llengua que hem compartit i que ens ha fet compatriotes. vilaweb.cat/noticies/una-esq…