Hi ha una vida que els catalans ens estem perdent. No parlo d’una bandera nova en un edifici oficial, ni d’un president fent discursos, ni d’un mapa pintat d’un altre color. Parlo d’una cosa molt més fonda. La vida senzilla d’un poble que no ha de criar els seus fills contra el corrent. Imagineu una parella catalana buscant pis sense sentir que el país els expulsa abans de començar. Un sou que permeti pensar en fills sense fer números amb angoixa. Uns avis que no hagin de veure com els nets entren en un món on la llengua de casa és cada vegada més petita. Una escola on el català no sigui una batalla diària, sinó el sostre natural sota el qual creixen les criatures. Imagineu un nen que surt de casa sentint català, arriba al carrer i continua sentint català, entra a classe i el món no li canvia de llengua, va al metge i no ha de veure com els pares fan aquella cara cansada de sempre. Aquella cara de tornar a explicar, tornar a demanar, tornar a aguantar. Imagineu una criatura que no aprèn que ser català és una cosa que s’ha de defensar a cada cantonada. Simplement ho viu. Això és el que ens estem perdent. Ens estem perdent cases on tenir fills no sembli una heroïcitat privada. Barris on els infants creixin sabent de quin país són sense que ningú els ho hagi de justificar. Festes majors que no facin olor de parc temàtic, sinó de poble que continua. Avis transmetent paraules, cançons, maneres, records i noms de lloc sense la sensació amarga d’estar passant un tresor a una generació que potser ja no trobarà país on guardar-lo. Ens estem perdent la tranquil·litat de formar família dins un Estat que treballi a favor nostre. Un Estat que entengui que la natalitat catalana no és un afer domèstic, sinó una qüestió nacional. Que una parella jove pugui tenir fills, casa, temps, escola, llengua i futur no és cap caprici. És la manera com una nació es manté viva sense haver d’estar sempre agonitzant. Ara tot ho fem més difícil del que hauria de ser. Criem fills catalans dins un marc que no els espera com a catalans. Els estima com a contribuents futurs, com a alumnes d’un sistema, com a usuaris de serveis, com a peces d’una economia. Però no com a continuadors d’un poble. I aquesta diferència es nota. Es nota a la llengua que recula. Es nota als barris que es trenquen. Es nota a les famílies que ajornen fills fins que ja no poden més. Es nota en aquesta tristesa de veure que el país encara hi és, però cada cop costa més viure-hi catalanament. I mentrestant continuem discutint misèries petites, sigles petites, pors petites, com si no tinguéssim al davant una vida sencera que podria ser nostra. Un Estat català fet per als catalans hauria de servir per això. Perquè formar una família catalana deixi de ser resistència i torni a ser alegria. Perquè tenir fills no sigui l’acte tossut de quatre supervivents, sinó una continuïtat normal. Perquè una mare pugui parlar català al seu fill sense pensar si demà el món li corregirà la llengua. Perquè un pare pugui mirar el seu fill i sentir que no l’està deixant sol en un país que s’apaga. Ara tenim famílies catalanes intentant aguantar dins un marc que les desfà lentament. Podríem tenir un país que les ajudés a continuar. I fa mal dir-ho, però és així. Ens ho estem perdent perquè encara no hem fet el que tocava. Perquè hem confós sobreviure amb viure. Perquè ens hem acostumat a criar catalans com qui salva una espelma enmig del vent. No hauria de ser així. Una criatura catalana hauria de néixer sabent, sense saber-ho encara, que darrere seu hi ha un poble dret. Que la casa, l’escola, el carrer, la llengua i el futur no juguen contra ella. Que no ha vingut al món per ser l’última baula d’una cadena cansada, sinó una baula més d’una nació que continua. Això és el que valdria la pena construir. I pel que val la pena lluitar. I ens ho estem perdent per no fer-ho.