Quan votem, creiem que escollim persones, candidats. Però el poder que acabem produint és, en gran part, poder de partit. A les eleccions al @parlamentcat votem llistes tancades i bloquejades en cadascuna de les quatre circumscripcions. Per tant, l'elector no decideix «vull aquest diputat, però no aquell»: accepta la candidatura i l'ordre confeccionats pel partit o coalició. El tenen atrapat, uns i altres. Tampoc decideix qui serà la segona autoritat del país. La presidència del Parlament l'elegeixen els diputats i, per tant, és el resultat de les majories i els acords entre partits. Un dia Junts hi situa la @LauraBorras; un altre, en @joseprull. Això converteix el partit en alguna cosa molt més important que una simple agrupació de candidats. És la infraestructura que transforma vots en poder. I fins que no entenguem bé això, no sabrem com enfrontar-nos-hi. Perquè nosaltres veiem @salvadorilla, @KRLS, @junqueras o qualsevol altre dirigent; però darrere del rostre hi ha una organització que confecciona candidatures, distribueix responsabilitats, negocia coalicions, administra recursos, ocupa càrrecs institucionals i decideix bona part de les trajectòries polítiques, com qualsevol corporació. No cal suposar que tot això sigui obscur o il·legal. De fet, bona part és perfectament legal. I aquest és precisament el tema: no estem descrivint una conspiració, sinó el funcionament ordinari del sistema. Les eleccions produeixen escons, no un guió tancat dels quatre anys següents. I els escons també es mesuren en diners. Literalment: a les darreres eleccions al Parlament, cada escó generava 16.101,60 euros de subvenció electoral, a més de la quantitat corresponent pels vots. El vot és representació política, però també és combustible per a la màquina. El dia de les eleccions votem una llista. L'endemà, el partit recupera les claus. No ens «roba» el vot perquè li hem transferit voluntàriament la capacitat de decisió sense predeterminar totes les decisions que prendrà amb ella. Els partits catalans són molt més transparents del que sembla: n'hi ha prou amb mirar-los atentament per veure que tenen zones que no ensenyen als cartells electorals. No cal anomenar-les necessàriament clavegueres. Hi ha aparells, famílies internes, equilibris territorials, fundacions, cooperatives, assessors, professionals de la comunicació, xarxes de confiança, relacions amb sectors econòmics i socials, mecanismes de promoció i exclusió. Algunes d'aquestes coses són públiques; d'altres només es fan visibles quan hi ha una ruptura, una filtració, un congrés conflictiu, una investigació periodística o judicial. Quan guanyen els nostres, volem que ho facin bé: i per això cal que el partit es relacioni amb professionals de nivell i arribi a convèncer-los de què durant quatre anys tinguin més feina, menys ingressos i molts més malts de cap, pel bé del país. Per tant, una cosa és la ideologia del partit i una altra la supervivència del partit com a organització. Un partit vol transformar la societat d'acord amb determinades idees, però també vol conservar representació, finançament, càrrecs, implantació territorial, influència i capacitat institucional. I aquestes dues lògiques poden coincidir... o entrar en conflicte. Aquí és on el candidat deixa de ser simplement «el representant dels ciutadans». També és una peça situada dins d'una organització de la qual depèn políticament. Pot tenir conviccions pròpies, però existeixen disciplina de grup, estratègia electoral i decisions col·lectives. I sobretot, alabat sigui Déu: la xarxa infinita de cadires tan ben remunerades. La política real consisteix també a administrar aquesta tensió. Que «els polítics ens enganyen», és una obvietat populista, però ens porta cap a preguntes més interessants: què votem exactament quan votem un partit polític a Catalunya? Per a mi, ara, el tema no seria si votar o abstenir-se, sinó recuperar una part del poder que hem entregat als partits. I ni tan sols caldria començar exigint llistes completament obertes. Hi ha una possibilitat molt més senzilla: llistes desbloquejades amb vot preferencial. El partit presenta els seus candidats, però tu pots decidir quins prefereixes. Votes el partit, si vols, però ja no has d'empassar-te l'ordre de la llista que ha decidit l'aparell. A Catalunya, una Comissió d'Experts creada el 2007 per proposar una futura llei electoral ja plantejava una «llista amb expressió de preferències»: l'elector podia marcar candidats concrets dins la candidatura i aquestes preferències intervenien en la determinació de qui obtenia l'escó. Per tant, la reivindicació podria ser molt concreta: que mai més un elector català hagi d'acceptar obligatòriament l'ordre de candidats decidit pel partit. Llistes desbloquejades —o obertes— o no ens tindreu. D'aquesta manera, el no votar no significaria simplement abstenir-se —i deixar que cadascú especuli sobre els motius de l'abstenció—, sinó convertir-se en un acte de força democràtica amb un objectiu concret. Parlo en clau república catalana, perquè mentre la política de Catalunya en depengui de Madrid, i de Brussel·les fins i tot, no anirem enlloc. Ser independents «de què»...? No: exercir la sobirania fins a tal extrem de compromís, que les dependències (la societat moderna està tota interrelacionada) es transformin en noves formes de relació, on de la part catalana, nosaltres tinguem el mànec. I a partir d'ací, que sigui la de l'avi Siset: uns estiraran per aquí, altres per allà i sempre segur que tomba cap a un cantó o cap a l'altra. Visca Catalunya! –mentre ho pugui cridar, soc lluire!