Això no són quatre nacionalitats més. És una operació demogràfica d’una magnitud enorme. Només a Cuba es van presentar 107.338 sol·licituds de nacionalitat espanyola. Si hi apliquéssim la taxa de denegacións 0,55%, que és la que s'està aplicant, serien uns 106.700 nous espanyols. I Cuba és només una part. A 31 de maig de 2026 ja hi havia 1.225.188 sol·licituds a tot el món i 571.761 expedients aprovats. Cada nou espanyol té, a més, drets que poden facilitar la residència de determinats familiars. Si, com a simple hipòtesi, fossin dos familiars per persona, els 1,225 milions de sol·licitants representarien un potencial teòric de més de 3,6 milions de persones. No vol dir que 3,6 milions vinguin demà. Vol dir que Espanya ha creat una via per incorporar potencialment milions de persones a la seva ciutadania i al seu sistema de drets, mentre els qui ja viuen aquí continuen finançant amb els seus impostos la sanitat, l’educació, l’habitatge, les ajudes, les pensions i les infraestructures. I en un país on la riquesa es redistribueix mitjançant un sistema fiscal i de serveis públics tan ampli, la pregunta no és si aquestes persones tenen drets, que els tindràn, sinó qui pagarà el cost d’absorbir una població addicional d’aquesta magnitud. Això exigeix conèixer l’impacte econòmic, demogràfic i sobre els serveis públics abans de centrar-se només en si podran votar o no en les properes eleccions. Perquè si seguim nacionalitzant i acollint potencialment milions de persones sense calcular què costarà absorbir-les, en un sistema de redistribució tan intens com l’espanyol, el problema no serà només qui podrà votar. Serà si l’"Estat" (els contribuents) podrem continuar pagant tot el que prometen els partits polítics. elespanol.com/mundo/america/…