Està descrit. Un dels problemes de les revoltes del “no podem més”, amb violència al carrer, són els saquejos. Resulta evident que, davant d’una insurrecció al carrer, quan la gent es creu anònima, la ràbia comporta la destrucció d’allò que no pots obtenir mai de la vida, siguin cotxes, siguin botigues de luxe. Tanmateix, sempre em sorprèn que no es destrueixin bancs i que s’acabin assaltant comerços locals independents. És una constant de les revoltes, però per a les grans companyies són pèrdues que es comptabilitzaran al compte de resultats a sota d’“altres incidències”, com un augment de taxes en un país, unes inundacions al magatzem d’una filial o una modificació del canvi de divisa en un país productor. I per a la persona de la petita burgesia que ha aixecat un negoci a pulmó, petant-se els horaris dels fills i deixant d’anar de vacances, l’assalt al negoci és la fi del seu esforç biogràfic. Sempre ha passat, la burgesia il·lustrada comença per donar suport a la revolta perquè hi ha raons morals i polítiques per fer-ho, i acaba demanant que Napoleó posi en cintura els sans-culottes. Llei de vida històrica. Que la cosa no funciona és evident. I que tractar d’arreglar el problema acabant amb les causes una a una —per exemple, subvencionant els pagesos, deportant immigrants o incautant pisos, segons quina sigui “l’arrel del problema” que cadascú hagi decidit identificar— alleugera les percepcions individuals, però no soluciona el gran marc d’enfonsament de l’Imperi, perquè probablement estem intentant reparar una crisi sistèmica amb respostes sectorials. Les arrels dels grans canvis socials venen de decisions i transformacions de gran volada de les quals en desconeixíem les conseqüències, i que només comencem a entendre quan ja fa dècades que actuen: la desaparició progressiva del principi d’autoritat, la transformació i detonació de la família nuclear, la secularització, el peterpanisme, i la destrucció de la idea que els fills són prosperitat, continuïtat i llegat —i no una càrrega biogràfica caríssima en temps i diners—. Els problemes van des del deute públic a la societat postheroica, de la crisi demogràfica a l’allunyament de la política dels problemes dels ciutadans, de la crisi de l’habitatge a la banalització del títol universitari, de la manca d’expectatives a la pèrdua de la cultura de l’estalvi. Som asseguts sobre una bomba que pot endur-se pel davant bona part de l’ordre occidental construït sobre el somni de la Il·lustració i de les revolucions dels segles XIX i XX, de la francesa a la del 68. Si tenim sort això anirà caient a poc a poc, com va passar amb l’Imperi Romà -i no va ser precisament un procés sense violència-. Si no en tenim, calcem-nos.