paperface

Quan Junqueres parla d’Aliança Catalana, no està opinant. Està reaccionant com reaccionen els qui saben que han traït el seu poble i temen que algú els ho recordi mirant-los als ulls. Per això necessita inventar fantasies sobre operacions d’estat. És l’única manera que té de tapar la seva pròpia biografia, que ja és una successió de genuflexions davant Madrid. La seva por és real, perquè sap que el relat de traïdor no li ve d’enemics externs, sinó del que ha fet ell mateix. El que va fer el 2017 no va ser ingenuïtat. Va ser una traïció calculada, embolcallada amb misticisme i frases inflades. Va vendre la independència a canvi d’una convivència còmoda amb l’Estat, i després va tenir la barra de presentar-ho com sacrifici. És la misèria política convertida en doctrina moral. Junqueres sempre ha tingut aquesta habilitat de convertir les seves renúncies en sermons i les seves claudicacions en èpica. Però darrere el decorat només hi ha un venut que ha après a justificar-se amb un somriure guerxo. Ara, des d’un programa que serveix l’Estat amb lleialtat, assenyala Aliança Catalana com una eina d’infiltració. És grotesc, vomitiu. Un dels infiltrats que hem tingut a dins del moviment independentista és precisament ell. L’únic instrument útil per a Madrid en la darrera dècada ha estat el seu partit amb l'ajuda còmplice d'altres que ara no venen al cas. Ell va ser qui va contribuir a desactivar el carrer, ell va ser qui va pactar l’amnèsia moral disfressada d’amnistia, ell va ser qui va predicar paciència mentre entregava el país per fascicles. La seva entrevista no és una opinió política. És una confessió involuntària. És el retrat d’un miserable que necessita acusar els altres per no mirar-se al mirall. Un home que ja no defensa idees, sinó interessos, nòmines i un entorn que el manté a flotació perquè no s’enfonsi tot el que tenen construït sobre sorra. Sense càrrecs, sense secretaries, sense estructures adjudicades a dit, el seu partit es diluiria com el seu logotip. I arribarà el moment en què Junqueres ja no tindrà refugi aquí. La memòria política és curta, però no tant. Quan la seva utilitat per a l’Estat s’esgoti, haurà de buscar aixopluc allà on l’acullin, perquè aquí quedarà retratat com el que és: el líder que va pactar amb Espanya contra Catalunya. Un venut que va canviar la confiança d’un poble per un futur còmode. Un traïdor. La realitat és que quan pensem que no pot caure més baix, sempre troba una nova planta subterrània. Perquè la decadència moral, quan es practica cada dia, es converteix en hàbit. I ell ja fa anys que té el carnet de soci del club dels miserables.