Xavier Grasset

Avui fa un any que compareixia públicament a Barcelona, després de gairebé set anys de no haver posat els peus al Principat de Catalunya. Ho vaig fer en el lloc i a l’hora anunciats, amb la intenció d’assistir tot seguit al debat d’investidura del President de la Generalitat que s’iniciava al Parlament. El desenllaç el coneix tothom i n’estalviaré els detalls, i més quan la maquinària repressora de l’Estat espanyol no s’ha aturat i hi ha persones que corren risc. Però amb la serenor de la distància temporal i física, i superada l’angoixa d’aquells dies, crec que val la pena recordar els elements fonamentals que em van portar a assumir el risc que comportava tota aquella operació. La raó més important de totes és la democràtica. Vaig ser escollit diputat al Parlament de Catalunya i tenia el dret i el deure de ser a la sessió on s’havia de votar la presidència del meu país. L’ordre de detenció dictada pel Tribunal Suprem en contra meva no pot inhabilitar l’exercici d’un dret fonamental en democràcia. Per això jo volia accedir al meu escó, al marge del que després hauria pogut passar. Vista la impossibilitat física d’apropar-me a les tanques del Parc de la Ciutadella sense ser detingut, era evident que qualsevol intent hauria equivalgut a un lliurament voluntari, cosa que no ha estat mai en cap de les meves previsions ni intencions en aquest gairebé vuit anys d’exili. Si l’Estat espanyol creia que tenia el deure d’impedir el meu accés al Parlament, jo tenia el deure d’intentar evitar la meva detenció. A aquesta primera raó democràtica se n’hi ha de sumar una altra, igualment poderosa. La llei d’amnistia havia estat aprovada per les Corts espanyoles i havia entrat plenament en vigor. I en aquesta llei no hi ha cap ansa que permeti al Tribunal Suprem agafar-s’hi per vulnerar-ne la lletra i l’esperit. Ni una. Calia posar en evidència una anomalia democràtica greu, una avaria en el sistema espanyol que impedeix que puguem parlar de democràcia plena, i calia posar-hi un focus molt gran vista la passivitat del president del Govern espanyol a denunciar el que és literalment una actitud colpista del Suprem. I vista l’estratègia de la «normalitat» que l’aleshores candidat a la presidència de la Generalitat, Salvador Illa, volia imposar com a base de l’estratègia més profunda de desnacionalitzar Catalunya. Era conscient de l’enorme risc i de l’elevada probabilitat que jo acabés detingut i enviat a Madrid per ser empresonat de manera incondicional. Avui encara seria a la presó, i probablement a punt de ser jutjat i condemnat, perquè a Espanya hi ha coses i persones que estan per damunt de la llei i de la seva mateixa Constitució. Ja m'enteneu: el que pugui fer, que faci. Calia assumir el risc de trencar costures per denunciar un fet gravíssim que, tanmateix, es normalitza amb la proverbial rapidesa amb què el sistema espanyol assumeix les tares originals: l’incompliment flagrant i ostentós d’una llei en vigor. I en aquesta denúncia hi ha també raons per les quals defensem la independència, que no ens hem de cansar mai d’explicar. Cadascú ho ha de fer la la seva manera, d’acord amb les seves possibilitats. Jo ho vaig fer fa un any d’una manera riscosa, amb l’ajuda indispensable gràcies al compromís i l’audàcia de moltes persones a les quals els dec un agraïment de per vida. També als milers que aquella calorosa jornada de fa un any vau voler ser-hi presents, i vau posar la vostra determinació i el vostre cos per tal que la jornada acabés amb una derrota del sistema espanyol. Que també es tractava d’això: de trencar els plans repressors que els espanyols tenen preparats per a nosaltres. Per això aviat farà vuit anys que sóc a l’exili, mal que els pesi a alguns. Perquè si ells em volen tancat i inhabilitat, el meu deure és intentar fer exactament el contrari. I perquè si la propaganda i els propagandistes no perden ocasió per predicar l’evangeli de la mentida més bonica de la «normalitat», el nostre deure és desemmascarar-los sempre que en tinguem ocasió. Mantenir la posició no sempre és còmode ni agradable. Però és una actitud fonamental que no hauríem d’abandonar mai, per més emprenyats, decebuts o desanimats que estiguem. Visca Catalunya i els catalans lliures!

Ho diu pels catalans enviats a presó perquè pensen diferent d'ells? Pels infiltrats en organitzacions catalanes? Pels perseguits amb Pegasus quan ell era ministre? No. Aleshores es manifestava al costat del PP, de VOX i de Societat Civil Catalana, i ben còmode que estava. Tan còmode com quan va pactar amb el PP només per impedir que @JuntsXCat tingués l'alcaldia de Barcelona, sense cap mena de problema (ni ideològic, ni de consciència). Ho diu exclusivament pels seus companys de partit, per si algú s'havia despistat.

Més clar no ho pot dir, i probablement poques persones com ell poden estar en condicions de formular aquesta acusació. Han dedicat tants anys i diners públics a fabricar la delirant trama russa que no han tingut recursos per investigar la trama jihadista que tenien dins de casa.

Durant generacions, els catalans hem recordat l'11 de setembre de 1714 amb una doble mirada. Com a resistència heroica a l'exèrcit d'ocupació espanyol, i com a punt d'inflexió per a la reconstrucció nacional després de la caiguda de Barcelona i els posteriors decrets de Nova Planta amb què els Borbons van decidir castigar la nostra nació. Per això el Parlament la va declarar Festa Nacional de Catalunya, i per això els diferents representants del país han preservat el sentit original i històric de la commemoració d'avui. Mantenir aquest fil roig traçat per tantes generacions de compatriotes és també feina col·lectiva, especialment en circumstàncies i contextos difícils o fins i tot hostils. I en aquesta feina no hi sobra ningú, pensi el que pensi, vingui d'on vingui, tingui la llengua materna que tingui. Que tingueu una bona Diada Nacional, i que l'esperit del poble que es va redreçar l'endemà del 11 de setembre de 1714 es mantingui intacte i ferm, malgrat les maltempsades amb què la història el posa a prova. Visca Catalunya lliure!

L’article 2 de la Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà del 1789 diu que els «drets naturals i imprescriptibles de l’home són la llibertat, la propietat, la seguretat i la resistència a l’opressió». Hi ha moltes maneres de resistir-hi, i quan l’adversari és molt poderós cal prendre moltes precaucions. Dijous jo volia ser al Parlament, per exercir els meus drets polítics. Era l’objectiu de tornar de l’exili, sabent que un cop dins del Parlament es faria molt difícil –però no impossible-- de sortir-ne lliure. Ho vam arriscar tot per poder-hi ser, i us asseguro que no va ser una operació senzilla. El gener del 2018 teníem una operació semblant per entrar sense ser detectats i intentar anar a la presa de possessió si es produïa la investidura.   Jo mai no he volgut facilitar la meva detenció. Molta gent em demanava que no em posés en risc. Però jo vaig decidir assumir el risc i el cost que podia comportar a canvi de poder entrar i parlar al Parlament. El que no tenia cap sentit era anar a una detenció segura sense poder ni tan sols entrar al Parc de la Ciutadella. Era una forma de deixar-me detenir sense poder prendre la paraula, és a dir, de lliurar-me voluntàriament de manera gratuïta. I això hauria estat considerat un sacrifici inútil, perquè ho hauria estat.   Per això vaig decidir intentar impedir la meva detenció. Si no m’havien deixat parlar, jo no els havia de deixar-me detenir. Així de clar. Assumia que l’operació era pràcticament impossible, i que els costos serien enormes si fracassava. Però era l’única manera que el risc i el sacrifici tinguessin sentit, sobretot si sortia bé. I va sortir bé, per molts factors que ara no cal detallar i que durant molt de temps no podrem explicar.   És exercir el dret a resistir-se a l’opressió. I que uns jutges es neguin a aplicar lleis aprovades pel Congrés és opressió.

Només hi ha un objectiu final que dona sentit a tot el que puguem fer: la llibertat. La llibertat individual i la llibertat del nostre país.

La Toga Nostra

Avui s’ha produït un fet històric en el llarg combat existent i no resolt entre Catalunya i l’Estat espanyol. El congrés dels diputats acaba d’aprovar la llei d’amnistia per a tots els qui són perseguits per defensar la independència de Catalunya, sigui des de les institucions i les organitzacions polítiques, sigui des del carrer i la societat civil. El que li dóna el caràcter històric són tres circumstàncies concretes: Que en més de 45 anys és la primera vegada que es concedeix una amnistia per raons polítiques. Que fins fa menys d’un any, el partit que governa Espanya s’hi negava en rodó i la descartava de manera contundent. I, sobretot, que aquesta és la voluntat dels catalans expressada a través del seu Parlament que, com es reconeix a l’acord de Brussel·les, “representa legítimament el poble de Catalunya”. Allò que fa possible que avui el Congrés espanyol hagi votat a favor d’aquesta llei no és, per tant, ni la voluntat dels partits espanyols, ni la d’una part minoritària de la societat catalana. Ha estat la voluntat tossuda del poble de Catalunya de fer respectar les seves decisions, allò que alguns definim com mantenir la posició, allò que permetrà tornar a la política el que no n’havia d’haver sortir mai. I això ens ensenya que, per més que costi temps i incomprensions, cal mantenir la posició i saber aprofitar les oportunitats. Això no està exempt de sacrificis i incerteses; alguns de nosaltres portem més de sis anys i mig vivint a l’exili, sense poder ser al costat dels nostres ni poder fer una vida completament normal i lliure. D’altres porten al damunt des de fa sis i set anys l’estigma de la persecució judicial, la marca dels assenyalats pels poders de l’Estat, inclosos els seus principals partits. Milers de represaliats durant anys en processos inflats, de caràcter penal, administratiu o comptable, que han vist afectada la seva vida i la seva llibertat simplement perquè eren simpatitzants del moviment independentista. Gent que ha patit en la seva vida familiar i en la seva feina les conseqüències d’aquest assenyalament, que la premsa patriòtica espanyola s’ha encarregat d’amplificar fins i tort publicant les fotografies personals perquè no quedés cap dubte de la voluntat d’assetjament. I, tanmateix, l’estratègia de la mort civil a què ens volien condemnar, avui ha estat combatuda amb la nostra força. Sense ella, avui no estaríem aquí. I ho sap el PSOE, ho sap Espanya i ho sap tot Europa. Avui l’Estat espanyol, a través del seu Parlament, corregeix un error. No és l’únic a corregir en la llarga llista d’errors comesos per l’Estat en relació amb les demandes del poble de Catalunya. L’error de la sentència contra l’Estatut de Catalunya, per exemple. Però era imprescindible corregir-lo per poder negociar des d’una certa igualtat de condicions i sense l’amenaça de la repressió. L’amnistia formava part de l’acord d’investidura del president Pedro Sánchez. Han passat sis mesos i mig des d’aleshores, i avui es compleix una de les condicions que vam pactar. El camí a recórrer no és precisament un camí de roses, començant per l’aplicació de la mateixa llei. Però avui ens hem tret les espines dels peus que ens impedien avançar. No vull acabar sense expressar el meu reconeixement als milers de ciutadans que pateixen la repressió, per la seva paciència i comprensió. I per la seva lleialtat en la defensa de Catalunya, cadascú de la manera que creu més útil i d’acord amb el seu ideari, però sempre en la defensa d’un objectiu comú, que és la independència del nostre país.

La hipocresia de l'estat espanyol en el reconeixement de l'estat palestí

Tinc experiència personal i directa amb diverses judicatures europees; he tingut prou contactes amb advocats i experts de molts països per assegurar que el que passa a l’Estat espanyol amb els jutges és una anomalia a l’Europa democràtica. Ni un sol dels jutges espanyols que s’ha pronunciat públicament —sigui en contra de la independència o sigui en contra de l’amnistia— no tindria cap possibilitat d’intervenir en causes que hi estiguessin directament relacionades. Poden tenir opinió, per descomptat. És un dret que tenen. Però quan l’expressen han de ser conscients que això els impedeix administrar justícia en aquelles causes que hi tenen a veure. Els meus advocats belgues sovint em recorden el cas del jutge Connerotte, encarregat del tristement cèlebre cas Dutroux, el criminal pederasta condemnat a perpetuïtat per l’assassinat i violació d’infants i adolescents. Doncs bé, jutge va ser aparat del cas per haver demostrat parcialitat en haver participat en un acte a benefici de les famílies dels infants desapareguts. És a dir, fins i tot el dret a un jutge imparcial es va respectar a un dels pitjors criminals de la història belga contemporània. Certament va ser una decisió polèmica, però avui ningú no dubta que la justícia surt reforçada quan els jutges que l’han d’impartir són impecablement imparcials. Són humans i es poden equivocar, i segur que tenen conviccions íntimes. Però el seu deure és garantir a totes les parts una conducta plenament imparcial. I clarament no és el cas de personatges com aquest, que en una democràcia europea hauria estat apartat des del primer dia que va obrir la boca.

Fa sis anys que defensem amb fermesa el referèndum d’independència de l’#1oct. N’hi ha que voldrien que ens n’oblidéssim, que ho deixéssim estar i passéssim pàgina. No és el nostre cas ni el de molts de vosaltres. I això ho hem de demostrar també demà a la plaça Catalunya de Barcelona, per defensar aquella victòria. Vam decidir que aquell era el nostre destí, la voluntat majoritària del poble de Catalunya, i tot allò que fem ha de servir a aquest propòsit. #CatalanRepublic

L'esperit de l'1 d'octubre rebrota sempre i sobreviu als seus il·lusos enterradors (i manipuladors). Va ser un referèndum. El referèndum de la gent, del país sencer. Vam vèncer l'Estat, que encara continua la venjança per aquella ensulsiada. La fórmula és aquesta. #1OArcdeTriomf

Una altra bufetada des de Nacions Unides a la cara de l'Estat espanyol per la violació de drets polítics dels nostres representants. Els responsables d'aquella violació no poden donar lliçons de democràcia i haurien d'assumir responsabilitats. Van fer un cop a la democràcia.

Cada 17 d’agost de les nostres vides ens vindran a la memòria les víctimes dels atemptats de Barcelona i Cambrils, i els esforços de tots els serveis policials, d’emergències i santiaris per fer front als seus efectes i responsables.

El que ha aconseguit en Josep @valtonyc és una victòria col·lectiva; té molt de mèrit. Amb en @Simonbekaert i en @boye_g han recorregut un camí de quatre anys, sabent que aguantar la posició era bàsic per obtenir victòries. Felicitats i enhorabona. Un pas més cap a la llibertat.

Espanya està tan podrida que molts dels seus dirigents i periodistes pensen que pel sol fet de treballar per la independència mereixes que violin la teva intimitat. No tens drets, vals menys que un ésser huma. És pur feixisme. Com el franquisme.

Volen el nostre empresonament a qualsevol cost i motiu. No els mou ni la justícia ni la democràcia, només la revenja i l’eliminació del dissident. Però ni ens silenciaran ni ens aturaran. Al teu costat, @LluisPuigGordi

Assalt violent a una institució. Si això passés a Catalunya seria sedició i penes de presó, i la premsa del règim acusant-nos de no condemnar la violència. Però el trumpisme espanyol té impunitat, perquè gran part de la justícia i de la premsa pensen el mateix que ells.

PSOE, PP i Vox han sumat forces de nou al Congrés dels Diputats per evitar que s’investigui els vincles entre el CNI i els atemptats de Barcelona del 17A, i també per evitar la compareixença de Martín Villa pels crims del franquisme. Tota una declaració de principis.