💰 Comencem per un disclaimer important: l’Atlético té tot el dret del món a no vendre Julián Álvarez. Només faltaria. És un actiu seu, hi ha un contracte i pot considerar-lo intransferible o valorar-lo en 120, 200 o 400 M€. Ara bé, interessar-se per un jugador, fer una oferta, negociar i, eventualment, traspassar-lo és probablement la cosa més normal del món del futbol cada estiu. Ho fa el Barça, ho fa l’Atlético i ho fan tots els clubs. I tots els clubs negocien previament amb els jugadors. És realment curiosa la performance que està fent l'#Atlético de tota aquesta situació, més enllà del missatge de consum propi a la teva afició, que només fa que devaluar el valor del jugador. Dit això, s’ha qualificat de “ridícula” l’oferta del Barça de 100 M€ per Julián, entre altres coses perquè es pagaria en 6 terminis. Posem-hi una mica de context. Pagar 100 M€ fixos, sense variables, per un futbolista continua sent una absoluta excepcionalitat. En tota la història del futbol, només al voltant d’una vintena de traspassos han superat aquesta xifra garantida. I evidenment és una primera oferta que segur s'incrementaria en el procés negociador. I el mateix Atlético va comprar Julián al Manchester City per aproximadament 75 M€ fixos + 20 M€ en variables. Per tant, l’Atlético pot considerar 100 M€ insuficients i rebutjar-los. Perfecte. Però una altra cosa és considerar que 100 M€ garantits són, per si mateixos, una oferta ridícula. Acceptar aquesta xifra ja situaria Julián entre els traspassos més cars de la història. Una cosa és no voler vendre. Una altra, valorar econòmicament l’oferta. 🏦 I després hi ha els famosos 6 terminis. Aquí els comptes de l’Atlético són especialment interessants. A 30/6/2025 tenia 195,1 M€ pendents de pagar a altres clubs. D’aquests, 103,1 M€ eren a llarg termini, amb venciments que arribaven fins a 3-4 anys. I quan ven? El mateix: altres clubs li devien 97,7 M€, dels quals gairebé 45 M€ també eren a llarg termini, amb cobraments fins a 3-4 anys. És a dir: ➡️ l’Atlético compra a terminis. ⬅️ l’Atlético ven a terminis. I hi ha una dada especialment interessant: la temporada en què compra Julián, el seu deute a llarg termini amb altres clubs passa de 25,2 M€ a 103,1 M€. A més, sabem que #ManCity i Atlético van negociar expressament la “payment structure” del fitxatge, encara que no coneixem públicament els venciments concrets. Per tant, l’Atlético pot considerar que 6 anys són massa.I sembla evident que és una estratègia de negociació. I financerament és evident que 100 M€ avui no valen el mateix que 100 M€ repartits durant sis anys. Però pagar un traspàs de manera ajornada no és cap extravagància del #Barça. És una pràctica habitual del mercat i els mateixos comptes de l’#Atlético demostren que paga i cobra traspassos a terminis. Per això crec que el debat s’ha plantejat malament. No és: “Com s’atreveix el #Barça a fer una oferta?” Ni tampoc: “Com s’atreveix a pagar a terminis?” El debat econòmic és molt més senzill: Quin preu? Quins terminis? Quines garanties? I quin valor financer té realment l’oferta? Després, l’#Atlético decideix si ven o no. Com passa en qualsevol negociació.