El sector del vi pateix una crisi global. El vi català ens necessita. Ara, més que mai, és l'hora de beure els nostres vins. (Article al @DiaridTarragona, enllaç a sota)

Des dels anys vuitanta i fins avui el vi ha estat un dels grans motors de creixement i progrés a les zones rurals de la Catalunya Sud. Vins de qualitat que s’exporten arreu del món. Pocs llocs al món concentren en tan pocs kilòmetres mitja dotzena de denominacions d’origen de prestigi i centenars de cellers independents que cultiven una tradició mil·lenària.  Avui el sector del vi s’enfronta a una crisi global. Hi ha canvis en el consum que afecten tots els mercats, des d’Europa fins a la Xina i els Estats Units. Els joves beuen menys, el vi ja no acompanya totes les menjades i molts consumidors l’abandonen buscant estils de vida més saludables. Des de la pandèmia gairebé tots els mercats han viscut baixades d’entre el 10% i el 20%, però en alguns països, com la Xina, la caiguda de consum arriba al 50%.  Fa pocs dies la Unió de Pagesos explicava que a Catalunya caldria arrencar 5.000 hectàrees de vinya per equilibrar oferta i demanda, un 10% del total. Una iniciativa que a França ja està en marxa i que ha suposat, fins ara, l’arrencada de 20.000 hectàrees. El moment és greu.  El moment és difícil, però a Catalunya hi pot haver una solució o, si més no, una resposta a la crisi que suavitzi els seus efectes convertint-la en una oportunitat. Catalunya és terra de vins, les comarques del Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre són terra de vins, però, encara avui, els consumidors beuen majoritàriament vins de fora de Catalunya amb la DOQ Rioja com a gran beneficiada. Un contrasentit que s’ha d’acabar.  El vi és sempre i a tot arreu un producte de proximitat. Arreu d’Europa, les regions productores de vi beuen fonamentalment els seus vins, els dels cellers que tenen més a prop, perquè l’entenen com una expressió del que són. Fa més de dues dècades que el nostre consum de vi català no para de créixer, però encara avui no arriba al 40% del total que es beu al país. Els vins catalans han conquerit el món abans de conquerir Barcelona, però ara que el món frena el seu consum és l’hora de corregir aquest greuge incomprensible. La millor manera d’ajudar el vi català és comprant-lo i consumint-lo. A casa i fora de casa. Encara més, en un país on el turisme té una rellevància clau, els hotels, restaurants i càmpings han de ser el primer aparador dels vins de proximitat. S’ha fet molt de camí, però en queda molt a fer i ara és el millor moment per fer-lo.  Publicat al @DiaridTarragona. (L'article sencer a l'enllaç de sota)

Ara dels propietaris n’hem de dir rendistes. El Sindicat de Llogateres, aquest bolet que els mitjans han convertit en representatiu sense que ningú sàpiga ben bé com ni perquè, ho ha decidit així. Però què és un rendista? Quin és el crim d’algú que compra un habitatge per posar-lo en lloguer? Un “rendista” és un estalviador que, amb allò que no va gastar ahir, ha invertit en un bé que li donarà rendiment per demà. Fins i tot quan el “rendista” és un hereu serà qualsevol cosa menys un hereu escampa, perquè posa el patrimoni per sobre el gaudi immediat que podria aconseguir amb la venda. Hi ha valors positius lligats al “rendista”. L’estalvi és un valor, la mirada a llarg termini és un valor, la conservació de patrimoni i la riquesa generacional, la voluntat de deixar herència, són valors amb valor que fan funcionar un país. Idees i actituds que convindria promoure pel bé de tots, pobres i rics, perquè són a l’arrel de les societats que prosperen. Els debats polítics amaguen debats morals, i a Catalunya fa molt de temps que gairebé ningú no gosa defensar la propietat, l’estalvi i el treball. És de sentit comú, els habitatges de lloguer han de ser propietat d’algú. Els propietaris a qui es tracta de “rendistes” improductius no només no són el problema, sinó que formen part de la solució. Sense propietaris que comprin i lloguin no hi ha oferta disponible, així de senzill. Criminalitzar-los i assetjar-los amb protestes i normatives aconseguirà el mateix resultat que la llei de lloguers franquista de 1964, que la propietat i la hipoteca siguin de nou l’única opció possible per qui busca un sostre. Ja es va veient. Els lloguers han pujat, han pujat molt, però l’alça dels preus només és un símptoma, la conseqüència i no la causa. La malaltia és l’atractiu de Barcelona. L’atractiu turístic i el boom dels expats pressionant per dalt, pagant el lloguer d’aquí amb salaris americans i del nord d’Europa. I la pressió migratòria pressionant per baix, amb el lloguer d’habitacions fent créixer l’infrahabitatge. Si no es mitiga aquesta demanda, si no es troba la fòrmula per poder construir i rehabilitar per augmentar l’oferta, si no s’inverteix en transport públic per ampliar la Barcelona metropolitana, el mercat de lloguer no es normalitzarà i trobar pis a Barcelona seguirà sent un impossible. La regulació artificial dels preus aconseguirà, això sí, un triple impacte negatiu. Una reducció de l’oferta amb el traspàs d’habitatges de lloguer a propietat. La necessitat d’unes regulacions cada cop més estrictes i punitives per mirar de controlar l’incontrolable. I el millor de tot, que només puguin llogar els expats que ofereixen totes les garanties, però ara fent-ho a preu de saldo. Un èxit. Article publicat fa vint mesos al diari @NacioDigital. (Enllaç a sota)

Barcelona se'n va Sobre la Catalunya ciutats, en plural. Des de BCN i Reus. Escrit a quatre mans amb @rpuigvi. (Link a sota)

Deixem de dir territori! El nom fa la cosa i cada cosa necessita un nom. Sense identitat no hi ha projecte i sense projecte no hi ha projecció. No hi ha territori, hi ha Catalunya. No som un territori, som alguna cosa més. Al @DiaridTarragona (enllaç a sota).

Europa lidera el món en la lluita contra el canvi climàtic. La Unió Europea és el millor alumne de la classe, i ho ha de seguir sent, però en aquesta assignatura convindria no quedar mai a gran distància del segon. Els números canvien segons la font, però si l’economia europea és gairebé el 20% del total global, les emissions de gasos d’efecte hivernacle de la UE estan tot just per sobre del 6%, gairebé el que ens pertoca per població. Mentrestant, la Xina, Rússia, l’Índia i els Estats Units acumulen més del 50% del total d’emissions globals i arrosseguen els peus en les seves polítiques de reducció de gasos d’efecte hivernacle. Cap deute històric pot justificar aquest desequilibri quan la Xina és a punt d’igualar les emissions acumulades dels Estats Units. La lliçó sembla evident, Europa sola no frenarà el canvi climàtic si la resta d’economies del planeta no fan els deures, però corre el risc d’aconseguir que la seva economia deixi d’estar entre les més avançades del món. L’amenaça del canvi climàtic persisteix, però a poc a poc es fa evident que la descarbonització serà només una part de la resposta. La captura de CO2 i l’adaptació a un nou escenari que ja és inevitable són dos camins afegits que van prenent protagonisme. La captura de CO2 en totes les seves expressions, de l’agricultura al desenvolupament de solucions industrials passant per l’emmagatzematge i el desenvolupament de nous materials, seran a la llista de les solucions de demà. La Unió Europea, abocada a un canvi de model industrial i a la recerca de nous sectors, necessita liderar una part d’aquest futur. La fortalesa d’Alemanya i de bona part d’Europa en enginyeria, química i indústria mecànica són grans fortaleses en aquest camí. Velles habilitats orientades a noves solucions. Encarar la lluita contra el canvi climàtic mantenint una economia competitiva és possible. La captura de CO2 pot ser el nou motor econòmic que Europa necessita. Article publicat al núm. d'agost del @municipal_cat (municipal.cat).