La tecnologia permet manipular imatges perquè semblin reals; permet crear avatars que semblen humans; permet fer-nos parlar idiomes que mai no hem estudiat. Es poden construir evidències —sigui per incriminar un dissident, sigui per demostrar una teoria conspirativa— que alimenten les conviccions mútues. Es pot construir un món completament virtual que sembli real, viu i sense dolor. Però encara no ha evolucionat prou com per fer que totes les guerres només siguin virtuals, sense víctimes reals i sense destrucció física. La intel·ligència artificial hauria de tenir com a prioritat substituir la incompetència humana allà on la humanitat fracassa sempre. La guerra no és un videojoc ni una aventura, ni el lloc on la raó i la justícia es poden expressar. És una gran i tràgica desgràcia que travessa i marca diverses generacions. Recrear-s’hi —per reforçar la nostra posició, o per deixar en evidència la de l’altre, o per una pulsió inconfessable de venjança— em sembla una gran irresponsabilitat. Perquè les víctimes són altres, perquè el dolor i la destrucció és d’elles, no pas nostre. Abans de convertir-nos en còmoda barricada indolora i incruenta, pensem en els que sí patiran i vessaran sang, en quina vida tindran els supervivents quan tots els qui tenim la immensa sort de no conèixer la guerra començarem a preparar les vacances i les compres de Nadal; a preparar la festa del cap de setmana amb els amics o a planificar quan podrem tornar a veure un partit de futbol. Quan vingui aquella hora de gaubança d’allò que en diem normalitat, a la qual creiem tenir dret (i n’hi tenim). Un dret —el dret a la normalitat— que és negat a milions de persones del planeta per culpa de la violència. Hi ha víctimes diàries a Ucraïna, al Kurdistan, a l’Àfrica occidental, però ja no ens indignem tant perquè en això de les indignacions també hi ha modes. Hi ha dones i nenes que són tractades cada dia com esclaves a l’Afganistan, hi ha dones castigades, detingudes i assassinades a l’Iran perquè es rebel·len contra el règim teocràtic. De tot això en fèiem eslògans, debats, manifestacions… fins que una guerra en substitueix una altra, i ens permetem el luxe indecent d’oblidar les que creiem passades perquè la conversa global ha començat a parlar d’una altra cosa que ens captiva més, i que sobretot genera més clics. La responsabilitat és de cadascú, i que tothom faci el que cregui que ha de fer. Modestament, no penso contribuir a generar soroll i cridòria. Procuro escoltar els crits i els plors de les víctimes, i sóc incapaç de distingir la diferència entre el crit i el dolor d’una víctima palestina del d’una víctima israeliana. O kurda. O ucraïnesa. O iraniana. Veig que hi ha molts experts que ho han aconseguit. Felicitats, segur que poden anar a dormir pensant que són al lloc correcte de tot conflicte. El millor moment de la guerra no és l’alto el foc i l’armistici; és quan encara no ha començat. I ja l’hem perdut, aquest moment.