M Luz Gálvez Deltoro

El recompte definitiu dels vots ha comportat un canvi puntual a l’assignació d’escons al Parlament espanyol però rellevant en l’equació per a qualsevol investidura. L’actual president del Govern i candidat socialista a la reelecció només podrà ser escollit si obté el vot afirmatiu d’una coalició molt àmplia, inclosos els 7 vots de Junts per Catalunya. Si fa sis dies el resultat provisional ja ens va situar en el centre de la conversa i de les especulacions, amb els resultats definitius a les mans la posició encara ha quedat més contrastada: o @JuntsXCat vota que sí, o el PSOE acaba facilitant la investidura de Feijóo (o la del candidat que els Populars proposin), o anem a la repetició de les eleccions. No ha passat prou temps per saber què acabaran fent els dos grans partits espanyols —el que ha perdut guanyant, i el que ha guanyat perdent—. En circumstàncies similars, van preferir repetir les eleccions. 𝐏𝐞𝐫 𝐭𝐚𝐧𝐭, 𝐜𝐚𝐥 𝐦𝐚𝐧𝐭𝐞𝐧𝐢𝐫 𝐥𝐚 𝐝𝐢𝐬𝐜𝐫𝐞𝐜𝐢𝐨́ 𝐢 𝐞𝐱𝐭𝐫𝐞𝐦𝐚𝐫 𝐥𝐚 𝐩𝐫𝐮𝐝𝐞̀𝐧𝐜𝐢𝐚. Tanmateix, sí que em permeto donar un consell, que crec que ajudarà a entendre les coses millor i evitarà —potser demano massa— que circulin barrabassades: 𝐪𝐮𝐢 𝐜𝐫𝐞𝐠𝐮𝐢 𝐪𝐮𝐞 𝐞𝐱𝐞𝐫𝐜𝐢𝐧𝐭 𝐩𝐫𝐞𝐬𝐬𝐢𝐨́ 𝐨 𝐩𝐫𝐚𝐜𝐭𝐢𝐜𝐚𝐧𝐭 𝐝𝐢𝐫𝐞𝐜𝐭𝐚𝐦𝐞𝐧𝐭 𝐞𝐥 𝐱𝐚𝐧𝐭𝐚𝐭𝐠𝐞 𝐩𝐨𝐥𝐢́𝐭𝐢𝐜 𝐨𝐛𝐭𝐢𝐧𝐝𝐫𝐚̀ 𝐚𝐥𝐠𝐮𝐧 𝐛𝐞𝐧𝐞𝐟𝐢𝐜𝐢 𝐭𝐚̀𝐜𝐭𝐢𝐜, 𝐞𝐬 𝐩𝐨𝐭 𝐞𝐬𝐭𝐚𝐥𝐯𝐢𝐚𝐫 𝐥’𝐞𝐬𝐟𝐨𝐫𝐜̧. Almenys en el meu cas. Gairebé mai no parlo de com visc, a escala personal, l’experiència de l’exili. He procurat queixar-me’n el mínim possible i de no caure en l’explotació, per a mi deshonesta, del victimisme fàcil. Normalment, quan en parlo és perquè m’han fet alguna pregunta, però procuro no entrar massa en detalls. Si ara hi faré una referència és perquè ajudarà a entendre la posició política, i perquè el moment és prou important com perquè ningú no es cridi a engany. En aquests cinc anys i nou mesos que porto a l’exili he rebut amenaces cada setmana, he estat objecte de campanyes de difamació vergonyoses, d’articles vomitius sobre mi i la meva família, de dossiers policials degudament filtrats involucrant-me en trames delirants; m’han detingut dues vegades i m’han col·locat aparells de seguiment al cotxe; han infectat amb Pegasus tot el meu entorn, inclòs el mòbil de la meva dona; m’han presentat com a populista, eurofòbic i xenòfob; darrerament es porta el terme "ressentit i irrellevant". M’han comparat, en articles en diaris seriosos, amb aquell miserable pilot de Germanwings que va estavellar deliberadament l’avió als Alps. Han fabulat sobre la meva salut mental sense tenir gens de respecte per la persona ni tampoc per les persones que sí realment pateixen malalties. Visc sense la protecció que la llei teòricament em garanteix; s’inventen que hi ha ONGs que reben subvencions públiques que desvien diners cap a mi; s’inventen que el grup parlamentari de Junts va desviar a “Waterloo” (concepte) diners destinats a la Covid… 𝐢 𝐦𝐚𝐢 𝐮𝐧 𝐬𝐨𝐥 𝐣𝐮𝐭𝐠𝐞 (𝐞𝐬𝐩𝐚𝐧𝐲𝐨𝐥) 𝐞𝐥𝐬 𝐡𝐚 𝐩𝐚𝐫𝐚𝐭 𝐞𝐥𝐬 𝐩𝐞𝐮𝐬. 𝐓𝐚𝐦𝐩𝐨𝐜 𝐥𝐢 𝐡𝐚 𝐢𝐦𝐩𝐨𝐫𝐭𝐚𝐭 𝐚 𝐜𝐚𝐩 “𝐝𝐞𝐦𝐨̀𝐜𝐫𝐚𝐭𝐚” 𝐞𝐬𝐩𝐚𝐧𝐲𝐨𝐥 𝐬𝐚𝐛𝐞𝐫 𝐬𝐢 𝐭𝐨𝐭 𝐚𝐢𝐱𝐨̀ 𝐞𝐫𝐚 𝐯𝐞𝐫𝐢𝐭𝐚𝐭, 𝐨 𝐬𝐢 𝐭𝐨𝐭𝐚 𝐚𝐪𝐮𝐞𝐬𝐭𝐚 𝐦𝐚𝐧𝐢𝐩𝐮𝐥𝐚𝐜𝐢𝐨́ 𝐝𝐞 𝐥𝐚 𝐫𝐞𝐚𝐥𝐢𝐭𝐚𝐭 𝐞𝐫𝐚 𝐮𝐧𝐚 𝐟𝐨𝐫𝐦𝐚 𝐝𝐞 𝐟𝐞𝐢𝐱𝐢𝐬𝐦𝐞 𝐝𝐞 𝐪𝐮𝐚𝐥 𝐜𝐚𝐥𝐢𝐚 𝐩𝐫𝐞𝐨𝐜𝐮𝐩𝐚𝐫-𝐬𝐞. Perquè si es tracta d’aturar el feixisme, s’ha de fer sempre, no a la carta. Això és només una mostra d’un inventari molt més llarg. 𝐉𝐚 𝐬𝐞́ 𝐪𝐮𝐢𝐧 𝐞́𝐬 𝐥’𝐨𝐛𝐣𝐞𝐜𝐭𝐢𝐮 𝐝𝐞 𝐭𝐨𝐭𝐚 𝐚𝐪𝐮𝐞𝐬𝐭𝐚 𝐞𝐧𝐠𝐢𝐧𝐲𝐞𝐫𝐢𝐚 𝐧𝐚𝐫𝐫𝐚𝐭𝐢𝐯𝐚: 𝐪𝐮𝐞 𝐡𝐨 𝐝𝐞𝐢𝐱𝐢 𝐜𝐨́𝐫𝐫𝐞𝐫. I, si pot ser, que em presenti davant del jutge espanyol i accepti tant la seva autoritat com la seva decisió. Estic convençut que si hagués renunciat a mantenir la posició i a fer política, m’hauria estalviat moltes d’aquestes coses tan desagradables. 𝐇𝐨 𝐞𝐱𝐩𝐥𝐢𝐜𝐨 𝐛𝐚̀𝐬𝐢𝐜𝐚𝐦𝐞𝐧𝐭 𝐩𝐞𝐫𝐪𝐮𝐞̀ 𝐡𝐢 𝐡𝐚𝐠𝐢 𝐪𝐮𝐢 𝐞𝐬 𝐩𝐮𝐠𝐮𝐢 𝐟𝐞𝐫 𝐮𝐧𝐚 𝐥𝐥𝐞𝐮𝐠𝐞𝐫𝐚 𝐢𝐝𝐞𝐚 𝐝𝐞 𝐪𝐮𝐢𝐧 𝐞𝐟𝐞𝐜𝐭𝐞 𝐞𝐦 𝐩𝐨𝐭 𝐜𝐚𝐮𝐬𝐚𝐫 𝐞𝐥 𝐟𝐞𝐭 𝐪𝐮𝐞 𝐝𝐢𝐠𝐮𝐢𝐧 𝐪𝐮𝐞 𝐬𝐢 𝐉𝐮𝐧𝐭𝐬 𝐧𝐨 𝐯𝐨𝐭𝐚 𝐏𝐞𝐝𝐫𝐨 𝐒𝐚́𝐧𝐜𝐡𝐞𝐳 𝐞𝐦 𝐜𝐚𝐮𝐫𝐚̀ 𝐞𝐥 𝐦𝐨́𝐧 𝐚 𝐬𝐨𝐛𝐫𝐞 𝐢 𝐯𝐚𝐠𝐚𝐫𝐞́ 𝐜𝐨𝐦 𝐮𝐧𝐚 𝐚̀𝐧𝐢𝐦𝐚 𝐞𝐧 𝐩𝐞𝐧𝐚. Però també és completament irrellevant si es tracta de fer política (la de debò, no la de les aparences dels milhomes que es passegen per les moquetes de Madrid com si fossin Cambó) i de negociar els termes en què s’ha d’acordar la resolució d’un conflicte com el que existeix entre Catalunya i Espanya. Tenir la clau és circumstancial. Un dia la tens i l’endemà no, i no ho podem perdre mai de vista. Això no ens pot fer caure ni en les presses davant la por de perdre-la, ni en la sobreactuació davant d’un poder que és inevitablement efímer. El dit i la Lluna. Això és el dit; la Lluna és una altra cosa. La Lluna és un conflicte polític molt seriós i profund, i és aquí on cal posar el focus. No en les persones, sinó en el país. I fins que no recuperin el paràgraf perdut en aquest conflicte (allò de les “diversas vicisitudes” de què parlava fa un parell de dies), no entendran res i no estaran en condicions de tenir una conversa profitosa. Tot el que podran aspirar és a apedaçar legislatures, i avançar d’esma pel camí de l’aigua. Com la vaca cega.