Mentre la resta de reis europeus es creien posats per Déu, a Catalunya els monarques s'havien de sotmetre literalment a la llei i jurarla abans de poder regnar. El jurament a les Corts era l'essència del pactisme: sense llei, no hi ha rei. T'explico les dues frases que feien tremolar l'absolutisme. 👇 La cerimònia no era un simple tràmit folklòric; era la pedra angular de l'arquitectura de l'Estat. Perquè fos reconegut, el monarca (fins i tot si es deia Felip d'Anjou o Carles d'Àustria) havia d'agenollar-se davant les Corts Catalanes, amb la mà sobre el missal, i jurar per obligació la següent fórmula jurídica: "Nós jurem a Déu i als Sants Quatre Evangelis [...] que observarem i farem observar a tots, íntegrament i fidelment, les Constitucions, Capítols i Actes de Cort, així com els Usatges de Barcelona i els privilegis, usos i costums." Si el rei no jurava això, simplement no ho era. Aquesta submissió prèvia a les Constitucions blindava legalment els ciutadans. I un cop el monarca havia passat per l'adreçador del Llibre Quart, arribava el moment culminant. Les Corts responien amb una de les fórmules constitucionals més bèsties i avançades de la història d'Europa. Una declaració de principis que deixava claríssim d'on emanava realment el poder: "Nós, que valem tant com vós, jurem davant vós, que no sou millor que nós, i que junts valem més que vós; que us acceptem com a rei i sobirà sempre i quan respecteu les nostres llibertats i lleis. I si no, no." Aquest "I si no, no" és història viva del parlamentarisme. Era l'advertència definitiva: el pacte només funciona si tu compleixes la teva part. Si t'hi atreveixes a tocar els drets aprovats per les Corts, la nostra fidelitat s'ha acabat. Aquest era el límit infranquejable que protegia el Principat, i exactament el que el 1714 van necessitar esclafar per dret de conquesta per poder imposar el model d'estat centralitzat i absolutista borbònic.