L’amnistia de la conveniència: oblidar el delicte sense esborrar la sentència Hi ha una confusió generalitzada, sovint interessada, sobre el que realment significa la Llei d’Amnistia aprovada al Congrés dels Diputats. Molts han volgut vendre aquesta mesura com una victòria moral o com un reconeixement que l'Estat s'havia equivocat. Però la realitat jurídica és molt més freda i pragmàtica: l’amnistia no és un text que digui que els fets jutjats són falsos, que ho són ni és una declaració d'innocència. Anem als fets. La sentència dictada pels suprem no ha estat anul·lada. El que s'ha aprovat al Congreson és una decisió estrictament política que decreta que, per motius de “convivència i normalització” —segons resa la mateixa lletra del pacte processista—, aquells actes concrets deixen de ser perseguibles o castigats per la llei. S'esborren els antecedents i s'aixequen les penes, però la veritat judicial queda intacta. Els tribunals han hagut d'aplicar la llei per imperatiu legal, però sense retractar-se del seu criteri. Ha guanyat doncs espanya perquè el TC és espanya encara que els ridículs processistes participin de l’enfrontament Pumpido/Marchena. Aquesta maniobra té un precedent evident en la història recent. Han fet exactament com el 1978. Si amb la Llei d’Amnistia de la Transició es van oblidar i perdonar delictes de sang i de repressió d'estat —com els de personatges tan foscos com 'Billy el Niño'— en nom d'una pretesa reconciliació, ara s'ha tornat a utilitzar la mateixa eina. La diferència substancial és que el 1977 es perdonaven crims d'una dictadura per poder caminar cap a la democràcia; ara s'obliden fets comesos dins d'un marc democràtic i que eren legítims. Al final, darrere d'aquesta retòrica de la "normalització", el que queda és la crua realitat de la política de despatxos: un intercanvi purament transaccional. S’ha pactat l'oblit penal a canvi de quotes de poder, quotes econòmiques i la supervivència d'uns “lideratges” patetics i particulars. En definitiva, han venut el país per la pagueta i la bragueta.

Mentre el votacionisme fa ostentació de la seva idiòcia votant un o altre com gallines sense cap i segons bufa el vent, l'abstencionisme es manté, sobre una reflexió més madura de què són la catalanitat i la democràcia. #AbstebcióMassiva

Junts investiria Sánchez, ja ho ha fet. Tot es teatro del bueno.

El que legitima el referèndum no son les lleis del parlament del zoo. El que legítima el referèndum és la resposta espanyola colpejant població civil desarmada el dia 1. la legitimitat emana del dia 1.

És dolorós haver-ho d’admetre, però espanya està acabant amb Catalunya. I com ho estant aconseguit en només deu anys el que mai no va aconseguir en 300? Doncs gràcies als partits i polítics col·labos de Junts i ER Cup i als seus votants.

"... para la NORMALIZACIÓN institucional, política y social en Cataluña". Jo no em vull “normalitzar”. Entre la normalització i el conflicte, trio el conflicte. Els polítics processistes varen triar normalització i tindran conflicte.