“Era profundament enamorat. Però es veia que no estava enamorat d’una persona; es tractava d’un amor immens -per la vida, per la terra. Sí, guardava aquest amor dintre seu, en la seva música, i en vivia”. Quin descobriment, Txinguiz Aitmàtov, i aquesta joia de “Jamila”! Una història que no arriba a cent pàgines però amb una intensitat excepcional, i que et fa sentir per unes hores a l’estepa kazakh, entre les planes i muntanyes del riu Kurkureu, al Kirguizstan, amb uns personatges inoblidables: Jamila, Seït i Daniar. I una traducció prodigiosa, com sempre, de la Marta Nin. Us el recomano amb entusiasme!